Llegeixo regularment Fernando Ónega, una veu assenyada dins
del rebombori periodístic madrileny. A l’article del dia 12 a La Vanguardia (Que lluny, España) fa una anàlisi prou
bona de la diada. Penso, humilment, però, que comet l’error de l’”encarrilament”.
En la darrera frase del seu article diu així (sic): “Ahir es va veure massa distància entre la paraula Espanya i la paraula
independència. Personalment, em causa dolor. I també irritació amb qui no ho va
saber encarrilar”. Encarrilar,
reconduir, interpretar, són massa eufemismes per a definir allò que els
polítics fan constantment: dur l’aigua al seu molí usant qualsevol mena de
subterfugi per a subvertir el mandat del poble. És una ganyota massa òbvia que ja
hem vist centenars de vegades. És aquella actitud paternalista que pretén fer
les coses “pel nostre bé”. El poble parla clar i net: independència. No s’ha d’encarrilar
res, s’ha de recollir el clam i començar a caminar. Res més, és senzill. És
potser aquesta claredat la que irrita al senyor Ónega? Una claredat que no
admet interpretacions espúries?
